I del video?
El video és més esclau perquè no es tracta només de gravar imatges boniques de forma puntual. Has d’estar pensant en el discurs constantment. És com una novel·la: cal presentació, nus i desenllaç, sense oblidar el complements (postaletes, ingredients exòtics, antropològics, detalls, etc.). No et pot faltar el pla de com arribes a un lloc o com marxes. Ni com comença l’aventura o acaba. Si no, després la història queda coixa, més encara si vols fer un reportatge sense narrador exterior. La veritat és que estic força entretingut durant aquests viatges només amb aquests dos apartats: foto i video.

En una trucada prèvia a l’entrevista, vas parlar del fet de “guanyar-te la gent” o “guanyar-te la foto”, suposem que per la gent del desert deu ser estrany veure un noi europeu que vesteix roba de ciclista, i viatja sol arrossegant un petit remolc. Com és la convivència amb la gent en aquest racons del món? Quines són les principals virtuts que s’han de tenir per poder fer aquests reportatges socials? 

Suposo que veure’m al mig del desert amb una bici produeix curiositat, però no creguis que fan tantes preguntes sobre la bicicleta. Per a ells és una manera de moure’s la mar de natural, encara que ningú no la faci servir en aquella regió. Respecte al retrat humà, crec que és una qüestió de temps. De naturalitat. Primer t’has d’oblidar que ets fotògraf o que vols una foto. Al cap d’unes hores o dies serà com un joc de nens. A gairebé tothom li agrada que un amic li faci una fotografia o tenir una fotografia amb el seu amic.

Al teu llibre veiem fotografies en els primers capítols on majoritàriament apareixes tu creuant els deserts, en canvi a mesura que avança el llibre cada cop apareixen més reportatges sobre la gent que habita el desert. A mesura que has anat creuant deserts s’han incrementat les ganes de mostrar la gent amb la que coincidies?
Crec que d’una banda he evolucionat com a persona i com a viatger. De l’altra, com a fotògraf. I tot ha passat al mateix temps. Tot és una sinèrgia. Quan combines aquestes noves inquietuds sorgeix una nova persona amb nous interessos que treballa per desenvolupar noves aptituds. A nivell pràctic també sorgeixen nous clients, com revistes que volen fotos de gent, de formes de viure diferents, etc., i he de començar a treballar aquest tipus de reportatge que crec que porta molta més feina del que sembla, almenys a mí. No m’agrada robar fotos. Prefereixo retratar amics. Gent amb qui he estat hores parlant, prenent el té o dormint a casa seva i que finalment acaben demanant-me que els faci una foto. Aleshores escollim l’hora de bona llum i fem la fotografia. I quan torno a casa els envio una còpia, de vegades a adreces que ni tan sols puc transcriure. En aquests casos escanejo l’adreça directament de la llibreta on ells la van  escriure i l’enganxo al sobre, del seu puny i lletra.

Parlant més de l’equip que utilitzes, en els primers dos deserts del repte, veiem que utilitzes camera analògica, en canvi a partir del Mojave apareix ja el món digital, com va ser aquest canvi, tenint en compte que treballaves a quilòmetres de llocs civilitzats i moltes vegades en temperatures extremes?
Haver de carregar amb 20 litres d’aigua implicava reduir altres aspectes de l’equip. Als dos primers vaig portar la meva primera càmera reflex: una Nikon 601 amb bastants rodets de diapositives. En aquell temps utilitzava la pel·lícula econòmica de Fuji, el Sensia de 100 ASA, que a mí em donava uns resultats bastant satisfactoris tenint en compte el preu, comparativament molt més assequible que Velvia o Provia. Abans d’Estats Units em vaig comprar una reflex digital de Canon, la 20D, i vaig fer la resta dels viatges amb digital, amb un sol objectiu de zoom 18:55. Amb la calor no he tingut cap problema. Amb la pols i la sorra sí, però aquest problema és comú a totes les càmeres. Respecte a la recàrrega de bateries, vaig optar per dur-ne moltes i les carregava cada vegada que arribava a un lloc on hi havia electricitat. Com a màxim, he estat dues setmanes sense poder recarregar. El fred sí que es menja l’energia de les bateries.

En una travessia de 7.000 quilòmetres, el pes que es porta o s’arrossega és molt important. Quin és et teu equip bàsic de fotografia en aquests viatges?
Al Sàhara duïa la 20D, cinc bateries, el carregador normal (amb el cable retallat) i 12 gigues en targetes. Una pera per treure la pols heredada del meu avi i res més. Per la càmera de video, duïa 20 cintes d’una hora, dues bateries extra-long-life (Sony PC-8) que em donaven 6 hores de gravació cada una (més que suficient pel que jo faig) i el carregador, que es basant gran. I el mini-trípode, és clar. D’ordinador només vaig portar-lo al viatge pels EEUU, i no el vaig utilitzar gaire.

Després d’aquestes travessies, ja n’has pensat de noves? Quins són els teus projectes de futur, a mitjà i/o llarg termini?
Estic pendent de què passa amb les accions que tinc a Endesa... És broma! M’agradaria continuar fent el que em demani el cor. Tinc idees que encara no són projectes, però que van agafant forma. D’entrada m’agradaria viatjar més per Espanya i per Catalunya, ja que conec racons molt llunyans del planeta i no he estat mai ni ser tan sols situar al mapa moltíssims pobles d’aquí a prop. Crec que viatjar és una activitat molt enriquidora però que requereix tenir el cap a punt. Ara mateix estic en el procés invers, però començo a tenir ganes de tornar a ser esponja.